5.3. Models, processos i esquemes de treball
«Methodology should not be a fixed track to a fixed destination but a conversation about everything that could be made or happen.»
La feina del dissenyador molts cops és complexa. Portar a terme projectes de disseny requereix una combinació d’habilitats pel disseny, intuïció i experiència i el fet de disposar de models, de teories que proporcionin estructures per entendre i solucionar problemes, és important. Els models de procés són esquemes de treball, una guia de viatge, un mapa on se suggereix un camí que seguir i un conjunt d’activitats que fer. Saber què podem fer a cada moment i com fer-ho facilita la feina de resoldre problemes, tot i que no sempre seguim pas a pas allò que indica la guia.
Proposar un model de procés pot ser complicat. Com hem vist abans, cada projecte de disseny es basa en un punt de partida propi, té diferents restriccions i vol obtenir resultats diversos; per tant, no podem establir un model universal. Històricament el disseny ha evolucionat de processos senzills i intuïtius a d’altres de més complexos que convé dividir en diferents etapes i activitats. Amb el desenvolupament de la producció industrial, el disseny ha hagut d’abordar reptes més complexos, com ara dividir el projecte en activitats que puguin realitzar persones diferents. Actualment es demana al disseny que resolgui problemes cada cop més complexos i per aquest motiu els dissenyadors hem de reflexionar sobre la pròpia activitat de disseny, els esquemes de treball, els processos i el fet de projectar.
En aquest sentit, cada cop més es genera i trobem més informació sobre el disseny i les seves regles. Quan s’entrevista un dissenyador, una pregunta gairebé obligada és «cóm treballes?» o «quin és el teu procés?». Aquesta pregunta ja sabem que no sempre és fàcil de respondre i, per aquest motiu, el dissenyador nord-americà Damien Newman representa i defineix el procés de disseny amb un gargot (squiggle, en anglès). Aquest gargot en les fases inicials del projecte està molt embolicat i és a mesura que avança el projecte que es va desembolicant i es converteix en una línia clara.
La representació del procés de disseny com un gargot ha gaudit de força popularitat, ja que permet mostrar visualment que un dels objectius del disseny és solucionar problemes (desfer l’embolic del gargot) i aportar simplicitat (convertir el gargot en una línea clara i senzilla). També permet comunicar visualment tant els espais del problema i la solució (el nus del gargot i la línea clara) com les activitats d’anàlisi i síntesi de qualsevol procés de disseny.
Conèixer diferents models i esquemes de treball ens servirà per entendre una mica més el disseny i el seu procés. No hi ha una classificació clara i consensuada dels models de disseny i és per aquest motiu que a continuació presentarem un conjunt de models amb un ordre que no implica importància o rellevància. Els models que presentem responen principalment a la necessitat de proporcionar una perspectiva àmplia de com treballa el disseny i també de presentar breument les principals contribucions teòriques realitzades per experts en disseny.
Anàlisi, síntesi i avaluació
El procés de disseny més simple és potser el que va proposar J. C. Jones amb el nom «Analysis, synthesis and evaluation». La fase d’anàlisi implica especificar el problema que hem de resoldre i recollir-hi informació relacionada. La fase de síntesi consisteix a generar solucions adequades pel problema i els seus requisits. La tercera etapa avalua les solucions generades amb relació als objectius inicials i la especificació del problema que s’han de resoldre.
Divergència, transformació, convergència
Jones també proposà un altre model de procés de disseny força simple basat en tres etapes: divergence, transformation, convergence.
En la primera etapa té lloc un procés de divergència per tal d’entendre el problema, buscar i recórrer el seu espai, generar idees, estendre’n els límits i crear incerteses. L’etapa de transformació es basa principalment a identificar patrons i la darrera etapa és un procés de convergència basat a reduir incerteses, seleccionar idees i caminar cap a una solució.
Procés seqüencial
El procés seqüencial o en cascada (waterfall, en anglès) descriu les etapes que s’han de portar a terme i les tasques que s’han de realitzar de manera seqüencial, una darrera de l’altra. Pren el seu nom del fet que considera que el progrés flueix constantment cap avall, com en una cascada.
El procés en cascada té el seu origen en empreses industrials, principalment manufactures, on la optimització de la producció en sèrie és important. Es tracta d’un procés que ha estat molt utilitzat en el desenvolupament de programari malgrat els problemes que presenta tant per corregir errades com per adequar el producte als usuaris.
Segurament és el procés amb un model més simple. Defineix un conjunt d’etapes i d’activitats que s’han de portar a terme de manera seqüencial, on el resultat de cada etapa constitueix l’entrada a l’etapa següent. No hi ha una metodologia o model fixat per al procés en cascada, tot i que normalment inclou aquestes fases:
- requisits (anàlisi i especificació de requisits),
- disseny (disseny del sistema, disseny del programa),
- implementació (codificació),
- proves (avaluació, verificació, fer tests)
- implantació (instal·lació i llançament)
- manteniment i suport.
El procés seqüencial presenta molts inconvenients (i pocs avantatges). D’una banda, el fet d’establir al començament del projecte els requisits de l’usuari fa que aquest estigui allunyat del producte durant tot el seu procés de disseny i desenvolupament. Molts problemes sorgeixen perquè no es van establir adequadament les necessitats dels usuaris a l’inici del projecte, i no hi ha hagut més oportunitats per corregir-ho al llarg del projecte. El fet de seguir un esquema seqüencial fa difícil corregir errades o oblits en les etapes avançades del procés. En definitiva, es tracta d’un procés que no permet aprendre dels errors, ja que el seu esquema de treball no facilita realitzar-hi canvis. D’altra banda, l’esquema de treball d’un procés en cascada pot resultar útil en projectes amb problemes petits i ben definits, i en un context no gaire canviant i que fa ús de tecnologies estables. L’enfocament fortament estructurat del model de procés en cascada avança de manera lineal per mitjà de fases que són fàcilment comprensibles i explicables, de forma que es fàcil d’entendre i de compartir en un equip de treball.
Procés iteratiu
El disseny iteratiu es basa en un procés continu d’experimentació, prova i avaluació del producte de manera que progressivament s’eliminen problemes i el producte s’adequa als usuaris que l’han d’utilitzar. Així, el procés iteratiu millora el disseny al llarg del temps.
El procés iteratiu pren com a punt de partida el fet que revisar la feina realitzada i iterara partir de les solucions generades és desitjable —i fins i tot inevitable— per tal d’arribar a productes interessants i adequats. D’aquesta manera, el procés iteratiu mira de solucionar els problemes derivats dels processos seqüencials o en cascada.
Una idea de fons amb la qual es treballa és que les necessitats dels usuaris, el problema i la seva solució es van entenent al llarg del temps i, per tant, no val la pena invertir molts recursos i esforços a fer-ho únicament a les primeres etapes del procés de disseny.
Els processos iteratius miren de millorar la solució del problema en cada iteració i, normalment, cada nova iteració ve determinada pels resultats obtinguts a l’anterior. Es tracta de processos on les fases d’anàlisi i síntesi i el prototip i l’avaluació són activitats essencials i intrínseques al propi procés. Els processos iteratius són especialment adequats per millorar la qualitat i funcionalitat d’un producte.
El procés iteratiu també s’utilitza en el desenvolupament de programari i, amb petites variacions, rep també el nom de procés en espiral o procés incremental.
En els processos iteratius la interacció de l’usuari amb el producte pren especial importància. És mitjançant un procés iteratiu que la interacció es pot definir, investigar i avaluar de manera que es produeixi una adequació entre el producte i els usuaris.
Els processos iteratius presenten molts avantatges; destaquem especialment que permet identificar problemes aviat i fer evolucionar les solucions al problema que s’ha de resoldre, millorant les que s’identifiquen com a viables i descartant les que no responen a les necessitats dels usuaris. També permet centrar-se en les persones: són processos que permeten resoldre problemes fàcilment, especialment aquells relacionats amb els requisits i necessitats dels usuaris.