4.4. Interacció amb els «sistemes» i objectes
Des d’un punt de vista estrictament ergonòmic, es tracta d’estudiar i analitzar la relació «home-màquina», entenent l’accepció de màquina com el sistema que ens facilita la realització dels nostres objectius. Una màquina és, en general, qualsevol mitjà –des dels més simples als més complexos– que utilitzem per dur a terme les nostres activitats o les nostres intencions. Podem sintetitzar la relació entre homes i màquines en seqüències de recepció d’informació i en les consegüents accions que aquesta informació genera o indueix. Però de la mateixa manera hem de tenir en consideració, també, com les persones processen la informació, la utilitzen com a recurs per millorar les seves habilitats, adquirir coneixements i transmetre’ls per facilitar l’aprenentatge dels altres.
Les nostres experiències dependran de les característiques percebudes i sentides en cada situació, tant a nivell físic com mental. La informació rebuda afectarà i determinarà com volem i hem de desenvolupar les nostres activitats d’interacció. Els actors que participen pràcticament en totes i cadascuna de les nostres activitats són els objectes i la nostra relació amb ells és determinant perquè puguem desenvolupar les nostres accions quotidianes. Hem de tenir en compte que cada vegada més ens relacionem amb objectes i productes complexos que basen el seu funcionament en l’intercanvi d’informació.
Processament d’informació. Inicialment, allò que els objectes ens faciliten està determinat, principalment, per l’activitat que ens permeten fer. A partir d’aquesta primera relació funcional establim un conjunt de connexions significatives que determinen les possibilitats d’ús de l’objecte, un conjunt de relacions conceptuals que ordenem i classifiquem com activitats possibles. Podem distingir un seguit de funcions bàsiques relacionades amb la informació que recopilem gràcies als nostres sentits. Un cop percebuda, processada i interpretada, aquesta informació ens facilita prendre decisions, d’acord amb les activitats que volem realitzar. Les funcions bàsiques que podem distingir en el procés del tractament de la informació són:
- Rebre informació: la informació es rep mitjançant els sentits corporals –com la visió, l’audició i el tacte, principalment–, que ens permeten captar els diferents estímuls que procedeixen dels objectes o entorns.
- Emmagatzemar informació: el procés de conservar la informació implica un cert aprenentatge o memorització d’allò que succeeix (memòria a curt o llarg termini). Normalment considerem aquesta funció un procés cognitiu, però també hem de tenir en compte que els objectes poden emmagatzemar informació que podem recuperar en el moment en què ho considerem necessari.
- Reconèixer i recordar informació: els processos perceptius ens permeten reconèixer i detectar senyals significatius que, a més, poden estimular-nos per recordar informació apresa anteriorment i utilitzar-la de manera adequada.
- Processar informació: l’ús de la informació rebuda i la informació que cada individu posseeix emmagatzemada o disponible és la que fem servir per prendre les nostres decisions. Comprèn accions i procediments cognitius de processament de la informació com categoritzar, calcular, codificar, avaluar i especificar, entre d’altres, a més de l’elaboració de resolucions analítiques, estimatives, comparatives i de planificació de les accions.
Presa de decisions. Les decisions que prenguem, gràcies al processament de la informació, ens porta a la realització de l’activitat mitjançant accions físiques i procediments cognitius, de tipus comunicatiu i emocional, que ens permeten entendre i establir els procediments de realització adequats. Bàsicament configuren funcions del tipus:
- Procediments o conjunt de seqüències d’activitats que es duen a terme mitjançant l’execució d’accions o d’operacions físiques que impliquen manipulació dels objectes, mitjançant el moviment, la modificació o alteració dels elements o components.
- Establiment de relacions comunicatives, inherents al procés mateix, entre els objectes i els individus, mitjançant qualsevol tipus de senyals sensorials que proporcionin informació a les persones.
- L’intercanvi mateix d’informació, lectura i interpretació d’elements comunicatius (inputs i outputs o entrada i sortida) com a elements necessaris per relacionar i ordenar els missatges del procés comunicatiu que faciliten l’activitat interactiva.
Execució d’activitats. El processament de la informació i les activitats que executem estan relacionats directament amb el tipus d’objecte amb el qual volem interactuar. Amb independència de la seva complexitat o dels components que el configuren podem distingir i generalitzar entre els objectes que estan al nostre abast en funció del grau d’interacció o d’intervenció que hi exerceixen les persones:
- Manuals: bàsicament comprenen eines o instruments simples on la força o acció humana és la principal impulsora i controladora de l’activitat que es realitza amb aquests objectes.
- Mecànics: es refereix a objectes més o menys complexos, estructurats a partir de components o elements relacionats entre ells en els quals la participació humana és essencial perquè aquests objectes realitzin les funcions previstes. En aquests sistemes d’interacció, la informació produïda és essencial per a la presa de decisions.
- Automàtics: en aquest tipus d’objectes la gran majoria d’activitats o funcions que es realitzen estan prèviament determinades i planificades de manera que les persones només operen per posar en marxa el seu funcionament o per vigilar-los o aturar-los. Per McCormick les principals activitats d’interacció que realitzem amb aquests objectes són d’orientació, de programació o de manteniment.
En tots els casos els processos d’informació són fonamentals perquè puguem operar correctament amb els objectes i puguem obtenir els beneficis que són capaços de proporcionar-nos. La provisió d’informació o subministrament de respostes que produeixen els objectes –l’anomenada retroacció (feedback)– sobre els processos que es realitzen, són determinants per conduir el tipus d’accions que vulguin o hagin de realitzar els individus. Aquestes seqüències d’accions són evidents en les nostres relacions amb els aparells electrònics, ordinadors i altres instruments tecnològics. Són processos que generen intercanvis d’informació entre l’usuari i l’objecte per mitjà dels diferents elements de connexió i de la manipulació de les superfícies de contacte presents en aquests dispositius, les interfícies. Des d’una perspectiva ergonòmica l’optimització de les interfícies, per exemple, requereix tant de la capacitat de comprensió de l’usuari com de la manera d’oferir i estructurar la informació que participa en la interactivitat dels productes.
Coneixement i desenvolupament d’habilitats. Els éssers humans es caracteritzen per estar dotats d’un conjunt de capacitats intel·lectives que els permeten emmagatzemar i acumular coneixements. Unes competències que posen en pràctica mitjançant les destreses i habilitats que també van adquirint al llarg de la seva vida. El cúmul d’experiències quotidianes es converteix, d’aquesta manera, en una font constant i contínua d’informació. Diversos autors han classificat les habilitats intel·lectives humanes, però la que ha aconseguit més projecció en l’àmbit del disseny és la proposta d’intel·ligències múltiples de Howard Gardner. L’autor considera que tots els individus tenen un conjunt de capacitats, com potencialitats més o menys desenvolupades, per processar la informació que reben del món i actuar en conseqüència. En el text Inteligencias múltiples: la teoría en la práctica (2011) classifica les habilitats humanes, tant intel·lectuals com físiques, en funció del tipus d’activitats que desenvolupem:
- Intel·ligència intrapersonal. La capacitat per accedir als sentiments propis i diferenciar les emocions íntimes, conèixer els aspectes interns del «jo», els sentiments i l’ampli rang d’emocions, l’autoreflexió i la intuïció.
- Intel·ligència logicomatemàtica. És l’habilitat per realitzar càlculs numèrics, utilitzar el raonament deductiu i inductiu per establir generalitzacions. Aquesta intel·ligència fa possible considerar proposicions i establir i comprovar hipòtesis.
- Intel·ligència lingüística. És la capacitat per gestionar i estructurar els significats i les funcions de les paraules i del llenguatge. El seu sistema simbòlic i d’expressió són els diferents tipus de llenguatges.
- Intel·ligència interpersonal. Es refereix a la capacitat per discernir i respondre de manera adequada als estats d’ànim, els temperaments, les motivacions i els desitjos d’altres persones.
- Intel·ligència cinètica corporal. Es defineix com l’habilitat per controlar els moviments del propi cos i manipular objectes amb destresa.
- Intel·ligència musical. És l’habilitat per apreciar, discriminar, transformar i expressar les formes musicals, i també per ser sensible al ritme, al to i al timbre.
- Intel·ligència espacial i visual. Capacitat per percebre amb precisió el món visual i espacial; és l’habilitat necessària per efectuar transformacions de les percepcions inicials que s’hagin tingut.
- Intel·ligència naturalista. Capacitat per reconèixer i classificar les nombroses espècies, flora i fauna, de l’entorn. Una de les capacitats fonamentals dins d’aquesta intel·ligència és la capacitat de percepció.
- Intel·ligència existencial. La capacitat de situar-se a un mateix en relació amb determinades característiques existencials de la condició humana, com el significat de la vida i de la mort, el destí final del món físic i el món psicològic i còsmic.
Per a Gardner les persones interactuem simultàniament en una multitud de contextos diferents. La comprensió d’aquesta diversitat ambiental reclama i es nodreix, alhora, de la interconnexió dels diferents conjunts d’intel·ligències o habilitats físiques i intel·lectuals. Haurem d’intentar comprendre més aquests contextos, els senyals que ens envien, el tipus de valors que els assignem i com tot això influeix en el nostre comportament.
Els processos d’adquisició de coneixements i habilitats estan relacionats directament amb el tipus d’acció o de contingut que ha de ser après. Hi ha metodologies pedagògiques que aprofundeixen en els diferents procediments o tècniques apropiats per a cada cas. Des d’una perspectiva ergonòmica, sense ànim de ser exhaustiu, McCormick generalitza un conjunt de condicions que poden contribuir a millorar els processos de transferència de coneixements i habilitats i, per tant, del seu aprenentatge:
- Motivació: establir raons i interessos que impulsin les accions i l’aprenentatge.
- Progressió: oferir oportunitats per verificar i confirmar la incorporació de coneixements, donar respostes.
- Distribució: temporització dels períodes d’aprenentatge, planificació de les seqüències d’aprenentatge i dels intervals necessaris.
- Incentius: establir un conjunt d’estímuls que fomentin l’activitat. Els intrínsecs, associats directament a l’activitat, solen ser més efectius que els externs, de la mateixa manera que els positius solen ser més gratificants que els negatius.
- Transferència: establir uns criteris de compatibilitat per transferir adequadament la informació. Entre els criteris que hem d’aplicar per establir relacions correctes hem de tenir en compte la disposició i distribució espacial dels components, la correlació de moviments a partir de la representació i seguiment de les respostes generades i, finalment, les associacions conceptuals que realitzen els individus per mitjà dels sistemes codificats de signes, senyals i símbols.
A més, no hem d’oblidar que en els processos d’aprenentatge, almenys en una gran part d’ells, s’agrupen seqüències progressives, en què s’estableix una acumulació de coneixements. La suma de coneixements, tant de tipus general com de caràcter específic, depèn de l’adquisició prèvia dels coneixements bàsics.